Zones de joc a l'espai públic

Des que sóc mare busco espais on anar amb la Bruna, ens agrada molt la muntanya i sovint anem a fer excursions, però si ens quedem a la ciutat, acabem a la bibioteca i de vegades anem als espais de joc que hi ha als parcs.

Baudelaire, ens parlava de com l’espai públic es transforma en un espai d’anada i tornada; i em fa pensar com amb la nostra rutina diària i amb les curses que fem per arribar a tot, ens perdem els espais de parada. Les places són espais de pausa dins la “jungla” de les ciutats, i podríem dir que tenen el seu propi microclima, dins de les places s’hi barregen diferents col·lectius, la gent gran que es reuneix als bancs, els amos i els gossos que surten a passejar i els nens que hi juguen. 

He de dir que abans de ser mare no m’hi fixava gaire en aquests espais, però ara tinc controlats tots els que tenim pel barri. Una cosa que tenen en comú, aquests espais, és que sovint estan delimitats amb una petita tanca o un reguitzell de pals, entenc que fan la funció de mantenir els nens/es controlats dins del perímetre i evitar que hi passegin els gossos, però també redueix l’espai de joc a un petit espai dins de les places i parcs.

Sovint passo per una placeta amb un espai per a joc per a nens delimitat amb una tanca fora d’aquest, em crida l’atenció un senyal que alerta de la prohibició de jugar a pilota i una altra que demana silenci. Silenci a l’espai públic? 

Antigament les places públiques eren llocs de trobada, espai d’intercanvi, ara em fa la impressió que han quedat relegades a certs col·lectius que hi han de conviure, per això cal posar unes normes, però si ens passem amb les prohibicions, es perd l’essència del que eren les places, els llocs on passaven coses.

Després de la Primera Guerra Mundial, amb la reconstrucció de les grans ciutats, molts arquitectes es van proposar millorar les condicions de vida de les persones a les ciutats. Le Corbusier, amb el projecte de “L’Unité d’habitation de Marseille” (1947-1952), ja va projectar un espai de joc per als nens a l’aire lliure, a la coberta de l’edifici, considerava l’oci com una de les funcions bàsiques de la ciutat.

Unité d’habitation de Marseille, de Le Corbusier (1947-1952) Font: UPC

A Amsterdam, als anys 30, van aprofitar la gran quantitat de solars que hi havia després de la guerra per a projectar espais de joc. Jakoba Mulder, arquitecta i urbanista holandesa, treballava a l’administració holandesa, va ser pionera en el disseny d’aquests espais. Després de veure una nena jugant amb la sorra d’un solar, Mulder va promoure una llei per a qualsevol persona que detectés un solar entre mitgeres on es pogués construir un parc de joc, ho posés en coneixement de l’administració. Els parcs de joc que projectava tenien com a element principal el sorral, que quedaven oberts i integrats, al voltant col·locava els bancs per als pares/mares.

Jakoba Mulder i Van Eyck, Parc Mendes da Costahof – Geuzenveld, Amsterdam, 1957. Font: Undiaunaarquitecta

El 1947, Aldo Van Eyck, arquitecte i paisatgista, s’ofereix com a voluntari per al disseny dels parcs infantils.

Els dissenys de Van Eyck potenciaven la imaginació, blocs de formigó per a pujar, estructures d’acer inoxidable per a penjar o gronxar-se, deixen espai a què qualsevol decideixi que és cada element i per a què pot servir.

Per a la construcció dels elements del parc, utilitzava materials propis de la ciutat, com formigó, sorra, acer, etc.

Projecte de parc infantil Plaça Dijkstraat d’Aldo Van Eyck, 1954. Font: Dededos

Parc de Laurierstraat, Amsterdam. Foto: Ed Suister/Amsterdam City Archives Font: Drugstore

Fa uns dies vaig anar a una xerrada sobre l’evolució del joc en els infants, a càrrec de pellapell, explicaven com els nens aprenen jugant (és una llàstima que perdem quan ens fem grans!) i de la importància del joc lliure per tal que es desenvolupi la imaginació i l’aprenentatge.

Això em porta a destacar una altra idea dels dissenys de Van Eyck, que és que fugia de les representacions poc realistes, no veia sentit en representar animals que mai podrem trobar a una ciutat un tobogan-elefant pot confondre als nens.

Photo by Timothy Newman on Unsplash

Una altra manera de plantejar espais de joc, que potencien l’espai lliure, és a partir de jugar amb la topografia del terreny, d’això n’és un bon exemple la feina de l’arquitecte paisatgista francés Jacques Sgard. Els seus projectes escultòrics, creen estructures a partir de la topografia que deixen espai per a còrrer i imaginar.

Projecte Parc St.André Malraux de Jacques Sgard (1957) Font: Architekturfuerkinder

Un altre exemple d’estructures que potencien el joc lliure són els projectes de l’arquitecta brasilera Lota de Macedo Soares i el pedagog Ethel Bauzer Medeiros. Al projecte Aterro do Flamengo creen unes construccions acolorides que poden funcionar de diverses maneres, com a laberint, com a casetes, estructures per escalar, etc.

Aterro do Flamengo, Rio de Janeiro, de Lota de Macedo Soares (1965) Font: Architekturfuerkinder

Tornant als espais de joc que tenim actualment, hi veiem notables diferències. Les construccions que acostumem a trobar, són massa literals i no deixen gaire marge a la imaginació, de manera que quan ja hi has jugat una vegada perd una mica la màgia, encara que als nens els hi encanti repetir sempre tendiran a jugar-hi de la mateixa manera, si tenim una caseta amb forma de caseta i un pont en forma de pont és difícil jugar imaginant-nos que són una altra cosa., en canvi els elements més neutres donen més opcions de joc i potencien la imaginació. 

Però com combinem el joc lliure i deixar espai als nens perquè improvisin, al mateix temps que els mantenim protegits del caos de la ciutat? Pel que fa al nostre comportament a l’espai públic, m’agrada pensar que podriem entendre els parcs i espais de pausa com una extensió de casa nostra, veure-ho com una petita parcel·la del nostre jardí compartit amb els veïns.

A Barcelona, a l’Eixample, han recuperat alguns interiors d’illa, per a ús dels veïns, com inicialment es plantejava al plà Cerdà. Aquests espais funcionen perfectament com a oasi de pausa dins de la ciutat, eliminant el soroll de la circulació i combinant espai d’estar i espai de joc, són un exemple que ens recorda al plantejament holandès de Mulder i Van Eyck, on la ubicació funciona com a delimitació de l’espai de joc, ells ho plantejaven entre mitgeres, a l’eixample a l’interior d’illa, de manera que els nens poden disfrutar de tot l’espai i no es queden amb un microespai de joc delimitat amb una tanca.

Si es dissenya l’espai integrant-hi la zona de joc, tot agafa més sentit i l’espai cobreix les necessitats dels usuaris; en canvi si es reprodueix un model de joc i s’instal·la com una peça més del mobiliari urbà, s’ha de separar amb una tanca, reduint l’espai i limitant el joc.

Tot i que les ciutats, sobretot les més grans, han passat de ser un lloc per viure a un lloc per veure, estaria bé tornar a colonitzar aquests espais “d’estar”, dins de l’espai públic, i fer-los nostres.